Un matí al museu

D’ençà el confinament de març del 2020, moltes coses han canviat. També a ca la Viquipèdia. En el nostre cas, hem vist com, d’una banda, hem hagut de renunciar a moltes de les activitats offline que realitzàvem, i que ens servien per a desvirtualitzar i vore en persona als nostres companys editors.

De l’altra, i sobretot en els moments de confinament dur, hem pogut vore la importància dels projectes online com els nostres, que de fet han tingut rècords de participació el 2020.

Pel que fa als museus, el moment ha estat més agre que dolç: la impossibilitat d’obrir les sales, primer, i les restriccions d’aforament que encara tenim, han fet ben difícils les activitats per als centres. És en eixe context on hi ha hagut un renascut interès per les col·laboracions entre l’univers Wikimedia i els Museus. La Viquipèdia era i és una excel·lent companya de viatge en un context on s’imposa la realització d’activitats que, per força, hagen de tindre una alternativa a la presencialitat.

I eixa era la situació que teníem quan vaig conèixer la Sílvia. Començava la tardor del 2020, venien noves restriccions a la mobilitat després de l’hiatus estival, i ens vam imposar el repte de traure avant un projecte menut, una viquimarató, amb les restriccions de les circumstàncies extraordinàries. La resposta fon lògica: ho hauríem de fer remotament. Per força: teníem confinaments perimetrals i jo vivia a 350 quilòmetres del museu.

De les iniciatives GLAM, les col·laboracions Viquipèdia-Museu, així com de les viquimaratons ja s’ha parlat a bastament, no són cap sorpresa ni per a la comunitat editora ni per al món de la gestió cultural. Però en aquest cas teníem un repte nou: fer una viquimarató adaptada a les circumstàncies provocades per la pandèmia. I era un repte per la senzilla raó que, durant tots aquestos mesos, les hem vistes de tots els colors: baixa incidència, alta incidència, pics, etcètera. 

Al final adoptàrem un format semipresencial: una sèrie de convidats i viquipedistes s’hi registrarien prèviament i podrien visitar el museu per a gaudir de la Viquimarató des de les instal·lacions del MNAC, mentre que aquells qui, per qüestions d’aforament, no poguessen accedir al centre, ho podrien seguir remotament, des de casa. El taller i sessió prèvia la faria jo, des de casa, a 350 km del MNAC.

Les limitacions al nombre d’assistents no anaven a ser l’única restricció que tindríem. Al contrari d’una Viquimarató en condicions normals, on des del centre se sol facilitar algun ordinador extra per si cap participant no en té, en aquest cas cadascú hauria de dur el seu ordinador des de casa per evitar que dues persones tocaren el mateix teclat. A més, la bibliografia s’hagué d’escanejar per a facilitar-la a assistents remots com jo, però també per evitar contactes innecessaris entre els qui havien d’editar-hi presencialment.

I finalment, amb tots els escenaris estudiats, descartats i preparats, el 24 d’abril arribà el dia de posar en marxa, després d’una aturada d’anys, el Viquiprojecte MNAC. La viquimarató es feu en família, amb viquipedistes de diversos indrets interactuant, sense eixir cap d’ells del seu àmbit territorial per causa dels confinaments perimetrals. Aquella viquimarató fou el coet d’eixida a una convocatòria que duraria una setmana i on s’ampliaren o crearen més de huitanta articles bàsics per entendre la història de l’art en Catalunya.

I aconseguírem el doble objectiu. L’un, el més obvi, completar la llista d’articles que ens havíem imposat. Però l’altre, també ben important, fou que després de molts mesos tornàrem a editar junts, veient-nos les cares i escoltant-nos les veus, tot i que encara no ens vam poder abraçar.